The Goodfather 3

El Josep i jo tenim una llista de pelis de culte que cap dels dos no ha vist mai. Una d'elles és "El Padrino". Bé, doncs aquesta ja la podem tatxar de la llista, almenys la primera part de la trilogia.
La vam veure a l'aire lliure, a doble pantalla i amb música en directe!

A Philadelphia hi ha un recinte, el Mann Center for the Performing Arts, on cada estiu organitzen activitats de música, teatre, cinema, etc. a l'aire lliure.
Hi ha tres tipus d'entrades, de més cara a més barata: la que està més a prop de l'escenari (hi ha sostre i cadires), la zona amb cadires però que no està coberta i, per últim, la zona de gespa (la gent acostuma a portar mantetes per seure a terra i fer un picnic mentre mira l'espectacle).

Una de les activitats que atrau més gent són els passes de pel·lícules on la banda sonora és interpretada en directe per la Orquestra de Philadelphia. El Jesús ens va proposar anar-hi a mirar "The Goodfather" amb uns companys de feina de la Megan i ens vam apuntar. Pintava molt bé això de mirar una peli desde la gespeta i amb orquestra i tot!

Sí, sí, i hagués estat molt bé si haguéssim tingut entrades de les cares o si no hagués estat diluviant durant les tres hores que va durar la peli. Només ens faltava que la peli hagués estat Titanic...
Al principi ens vam instal·lar en una zona que estava a aixopluc però ens van fer fora perquè era un lloc de pas (tot i que quedava lloc de sobres perquè hi pasés un elefant).

Zona 1 (la dels afortunats)

Zona 2 (la dels no tan afortunats)

Zona 3 (la dels valents)

Almenys vam poder quedar-nos a la zona 2: ens mullàvem igualment però com a mínim estàvem a una cadira. A mi a mitja peli em va entrar un atac de riure perquè l'estampa no tenia pèrdua: estàvem tots cinc amb els nostres impermeables, jo aguantant el paraigües perquè no es mullés la bossa de crispetes, l'Alberto amb les ulleres plenes de gotes perquè la caputxa li anava petita, el Josep preguntant on era el lavabo perquè amb deia que el sorollet de la pluja li feia venir ganes de pixar. I tots tres tapats amb un tros de tela d'aquests que es posen a sota de les tendes de campanya que jo havia portat per seure a la gespa. Tot un quadre!!

Els amics de la Megan no van aguantar ni mitja ahora amb aquest panorama, però nosaltres cinc vam estar allà mirant la pantalla estoicament fins al final de la peli. Ens vam empassar fins i tot els crèdits perquè l'Alberto no s'acabava de creure que un dels protas era l'Al Pacino.

El millor de tot, per acabar d'arrodonir la nit, va ser que tant bon punt vam aixecar el cul de la cadira, va parar de ploure!