Moving!!! 0

Després de mesos visitant apartaments, hem acabat trobant un que ens agrada bastant a tots dos. Per fi s'ha acabat això d'anar mirant les webs de lloguer cada dia i d'haver de passejar amb quatre ulls i el mòbil a la mà per fotografiar els anuncis del carrer.

A mi em feia molta il·lusió el canvi de pis, però la mudança m'espantava una mica. És increïble la de coses que es poden arribar a acumular en un estudi diminut. Quan vam començar a fer caixes semblava que no acabaríem mai de buidar armaris. Pensàvem que amb un parell de dies que dediquéssim a empaquetar seria suficient, però la mudança era el 27 de juny i el 26 a la nit encara estàvem enfeinats. Jo a les 12 ja no podia més i em vaig estirar al matalàs mentre el Josep tot just començava a desmuntar el llit.

Quan vaig parar atenció al meu voltant em vaig adonar de que fer el trasllat els dos sols seria una feinada important. El Josep va proposar buscar ajuda... a les 12.30 de la nit! Per sort tenim dos amics que són unes joies i que a les 9 del matí estaven a la porta de casa disposats a ajudar-nos. Entre els quatre ho vam fer tot en un plis-plas!

Durant tot el matí va estar caient un xirimiri no gaire molest. Per sort ens va donar temps de recuperar forces dinant  a la placeta del costat de casa just abans de que comencés a ploure de veritat.

La nostra idea era aprofitar el lloguer del camió de la mudança per anar a comprar algunes cosetes als supermercats de les afores, però els del lloguer ens van dir que havíem de tornar el camió abans de l'hora pactada. Vam aparcar al carrer i el Josep va fer un milió de trucades per intentar que ens allarguessin la durada del lloguer. Mentre ens discutíem per telèfon amb els de l'empresa, una furgo que anava a tota pastilla va xocar amb el nostre retrovisor i ens va deixar sense el mirall del conductor. La trucada es va allargar encara més perquè ens van desviar amb l'empresa d'assegurances i després vam haver de tornar a negociar amb els del lloguer. Després de més d'una hora al telèfon vam aconseguir que ens deixessin el camió una estoneta més, així que vam tornar a engegar el motor i vam anar cap al centre comercial. Pel camí, es va posar a diluviar i el Josep em va demanar que ajustés el retrovisor de la dreta perquè era l'únic que teníem i estava mogut. Anava molt dur, però em va insistir tant per que el mogués que al final em vaig carregar el mirall. Oleeee! Com pot ser que en un matí siguem capaços de trencar dos retrovisors? Quin desastre!!! Per sort, vam tornar el camió sense dir res i ningú es va assabentar del desperfecte (o ho van fer massa tard).