I per fi va arribar el dia en que es van alinear els planetes: la previsió del temps era bona, tothom tenia el cap de setmana lliure i...vam poder anar de càmping!
En un principi la idea era marxar d'hora el dissabte per aprofitar tot el cap de setmana, o fins i tot sortir divendres, però el Jorge tenia feina i vam decidir sortir després de dinar. A nosaltres ens va anar bé perquè així vam poder dedicar el matí a anar de compres amb el cotxe que havíem llogat pel cap de setmana.
Vam llogar un 4x4 amb un maleter enorme, però es va quedar petit després de que la Bea hi encabís tot el menjar que havia portat. Només necessitàvem el sopar d'aquella nit i l'esmorzar del dia següent, però portàvem menjar per sobreviure durant una setmana o per convidar a tots els xinos del càmping, que eren un munt!
A la parcela del costat hi havia un company de la uni del Josep amb els seus amics. A la nit vam fer foc i es van afegir al nostre grup, fins que va passar el ranger i ens va recordar les normes del càmping: no es podia beure alcohol, no es podia fer soroll després de les 10 de la nit i no podien haver més de 6 persones per parcela. Com que estàvem incomplint totes les normes, vam haver d'acabar la festa ràpidament. Per sort no ens van multar, però el ranger es va assegurar de que llençàvem a la brossa totes les ampolles d'alcohol, tant les buides com les plenes. Quan va marxar, la Bea va tornar a treure l'ampolla de vi que havia amagat sota el seient. Segons ella una barbacoa sense vi no val res, i si el ranger hagués tornat, ja tenia la frase preparada: "I don't speak English".
Després del blat de moro, el pollastre, les costelles de xai, les hamburgueses, els bistec de vedella i els marshmallow, la única cosa que ens entrava al cos era l'aire per respirar. Encara no ens acabem de creure com el Josep es va llevar amb ganes d'esmorzar al matí següent. Això sí, després va tornar directament cap a la tenda i va fer una "migdiada" de tres hores.
El Josep havia estat donant la tabarra tot el cap de setmana perquè es volia banyar tant sí com no, així que quan es va llevar ens va convèncer a tots per anar a la platja. Vam anar a la que ens quedava més a prop. Era una platja quilomètrica, d'aquelles que no veus on comença ni on acaba. Vaig veure que a cada entrada hi havia una paradeta on venien polseres amb el nom de la platja i vaig pensar: ah! mira, per si vols un record. Ha! ha! i ha! Resulta que aquí et cobren per anar a la platja! La polsereta és només per controlar qui ha pagat i qui no, i a sobre li canvien el color cada dia perquè vagis pagant! Es veu que això de cobrar entrada no ho fan a totes les platges de la zona, però sí a moltes. Ens vam quedar flipant, sobretot perquè la platja estava bastant bruta i ni tan sols hi havia dutxes.
Vam estar una estona per decidir si pagàvem els $10 de l'entrada o no perquè teníem un dilema:
- Els nois i l'Ester, però molt especialment el Josep, es volien banyar
- A la taquilla de la platja hi havia un cartell que deia que es cobrava entrada fins les cinc de la tarda i que després ja no et podies banyar
- Eren les quatre de la tarda i feia mal temps
Al final vam decidir pagar. La Bea i jo ho vam fer una mica a contracor però al final del dia vam reconèixer que havia valgut la pena pagar per veure l'espectacle. I és que aquella platja era tot un espectacle. Ens vam posar ben apropet dels "vigilantes de la playa" per poder comparar la realitat amb la ficció. En quant al físic dels "vigilantes" i al vestuari, la sèrie és totalment fidedigna, cap queixa. El que fallava era el guió, que semblava tret d'una comèdia. Perquè guió en tenien, i el seguien al peu de la lletra. A les 5 en punt cada "vigilante" (hi havia dos a cada 500 metres) començava a tocar el seu xiulet com un desesperat i a fer senyals perquè tothom sortís de l'aigua. Sortir de l'aigua significa que no pot haver ni un mil·límetre de la teva pell tocant l'aigua. I si hi ha algun pobre despistat que a les 5.01 pm segueix passejant per la vora del mar, continuarà sentint el xiulet del "vigilante" fins que s'adoni que tothom el mira i finalment creuï la seva vista amb la d'un "musculitos" que li crida "out of the water" mentre la vena aorta del seu coll es va fent cada cop més visible. Ja ho he dit, tot un espectacle.
Un cop tothom està fora de l'aigua i es deixen de sentir els maleits xiulets, els "vigilantes" miren atentament el seu rellotge fins a les 5.15 pm. Llavors, en una maniobra totalment coreografiada cada parell de "vigilantes" agafa a pes la caseta on es passen tot el dia i la porten cap al final de la platja (que són uns quants metres, perquè la platja a més de ser llarga, també és ampla). El millor de tot és que això ho fan corrent! Que dius: no cal, no? Doncs es veu que sí! Ja que no corren cada 10 minuts per salvar vides, com a la tele, almenys que corrin per delitar als espectadors (sobretot les espectadores) que han pagat $10 per passar el dia (o una hora) a la platja.
Després que els "vigilantes de la playa" van plegar, tots ens vam esperar a que sortís algú a posar la corda. I és que l'Ester ens havia dit que quan marxaven els vigilants, posaven una corda perquè la gent no es fiqués a l'aigua. I tots ens la vam creure. Ningú es va preguntar com farien això de posar una corda de punta a punta d'una platja infinita. A més, no podia ser una corda normal, havia de tenir rajos infrarojos i descàrregues elèctriques projectats cap a la sorra i cap al cel per evitar que la gent es colés, no? A les 5.20 pm algú va preguntar: i la corda, Ester? A hores d'ara ni ella sap d'on va sortir la història de la corda. El cas és que tothom se la va creure perquè ho va dir molt convençuda. I els americans són tan raros... Però ben pensat això de tancar el mar amb una corda és la cosa més surrealista que es pot imaginar. Vam acabar rient durant una bona estona, sobretot quan a les 5.25 el mar tornava a estar ple de gent banyant-se "gratis". Això sí, "sota la seva responsabilitat" i amb cap garantia de poder ser rescatats pels "vigilantes de la playa" en cas de necessitat.
Després de l'espectacle vam anar cap al boardwalk, el passeig típic de les platges americanes. Aquest tenia de tot: bars, restaurants, botigues cutres, fira d'atraccions, i unes cases estupendes a primera línia de platja. De fet, estaven tan a prop del passeig que podies entendre perfectament la conversa de la gent mentre sopava a casa seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada