Vaig començar a sortir amb el Josep al novembre de 2010. A l'agost de 2012 ell va marxar a viure a Philadelphia per fer el doctorat en Intel·ligència Artificial. A l'abril de 2014, quan ja estàvem fins al monyo de fer skypes i de despedides als aeroports, vaig prendre la decisió d'anar a viure amb ell.
Des de llavors, la meva vida ha donat un gir de 180º: m'he casat, he demanat una excedència a la feina, he deixat el pis, el cotxe i tota la resta de coses que no caben a un parell de maletes. El més difícil però, han sigut els comiats. M'he passat una setmana dient adéu a la família, als amics, als companys de feina, de gimnàs, de Bollywood...I ha sigut molt dur.
Puc anar de Barcelona a Philadelphia en només unes quantes hores de viatge: res, a l'avió et poses tres pelis i ja estàs a l'altre punta del món. I segons el rellotge només estic a 6 hores de casa, però...que gran sembla la distància quan es mesura en temps perdut al costat de les persones que estimes! I quina llàstima que totes aquestes persones no puguin estar en un radi de 100 km!
Vaig marxar de Terrassa el dimecres 4 de febrer. Quan vaig sortir al carrer amb les maletes encara era fosc i em vaig quedar de pedra: estava nevant! Vaig pensar que així no notaria tant la diferència de clima quan arribés a Philadelphia, però em vaig equivocar. I molt.
Quan va arribar l'hora de dir adéu a la meva mare, se'm va escapar alguna llàgrima que altre. Al final acabaré odiant els aeroports!
El viatge va anar prou bé. Vaig fer escala a Frankfurt i al segon vol vaig seure al costat d'una senyora ucrainiana que no tenia ni papa d'anglès. Vam estar mitja hora intentant comunicar-nos per omplir la fitxa et donen si vas a USA com a visitant. No hi va haver manera. I això que ella anava amb el seu iPad i una aplicació que feia traducció simultània rus-anglès, però quan ella deia "
%¿$/(=)!"@&*#", la maquineta ho traduïa com "
I love you" o "
I´ve lost my dog". Total, que vaig acabant omplint-li jo el paperet amb el que em va semblar.
En arribar al
hall de l'aeroport vaig veure que el Josep estava assegut llegint un
paper. Vaig córrer fins que vaig estar darrera seu, vaig deixar les maletes i li vaig fer una abraçada sorpresa per l'esquena. Aquell moment va ser com el final d'una etapa. Ja no hauria de tornar a posar en marxa el compte enrere, com feia cada cop que ens trobàvem, per saber quants dies ens quedaven per estar junts. Ara el rellotge aniria sempre endavant!
Vam anar cap a casa en cotxe, com uns senyors. Vam fer servir
Uber, l'aplicació aquesta que van prohibir a Espanya perquè fa competència directa als taxistes. Aquí funciona d'allò més bé. A més teníem un descompte de 30$ i el viatge fins a casa ens va sortir per només 15$.
Quan vam entrar a l'apartament el Josep em va ensenyar com de net estava tot (s'havia passat el dia anterior fent neteja perquè sabia que jo passaria revista en arribar). L'objectiu d'aquella primera tarda era mantenir-me desperta com a mínim fins les 21h per intentar evitar el
jet-lag. Ho vaig aconseguir, però em va costar. Vaig posar-me a guardar tota la roba de les maletes: les que jo portava i les que ja havia dut el Josep en viatges anteriors i que estaven esperant des de feia quatre mesos a ser obertes (sort que "
la arruga es bella"). Sorprenentment he aconseguit encabir-ho tot als pocs mobles que tenim, no m'ho puc creure!
Després el Josep em va ensenyar els quadres que havia imprès amb fotos fetes per nosaltres per donar una mica de color a les parets. Han quedat molt bé però encara hem de trobar la forma de penjar-les. El llogater no deixa fer forats a les parets i, és clar, tampoc podem posar cortines perquè no hi ha barres on penjar-les. A les finestres n'hi ha de venecianes, però deixen passar molta llum. De moment ho porto bastant bé perquè vaig a dormir molt d'hora i em llevo abans que surti el sol. Ja veurem d'aquí a un temps. Això és una de les coses que haurem de pactar el Josep i jo. Ell és nocturn i jo diürna, i això pot ser un problema quan convius en un apartament d'una sola habitació perquè el que es lleva primer no pot fer res més que esperar a que es llevi l'altre (o despertar-lo).
Abans d'anar a dormir el Josep em va donar un regal de benvinguda: cinc sobres enormes de color daurat. Em va dir que cada dia o cada dos dies em deixaria obrir un.
Un cop li vaig dir que mai havia fet una gimcana i com que ell és un noi d'esplai li va faltar temps per muntar-me una per Philadelphia. Cada sobre té instruccions amb coses a fer, llocs on anar i recompenses si supero totes les probes.
Com a complement dels cinc sobres hi ha també una "meta gimcana" que puc anar completant durant un mes. Té dues parts. La primera consisteix en fer una foto de cada una de les coses que apareixen en una llista llarguíssima amb tot de coses típiques de Philadelphia: monuments, edificis, menjar, i tonteries varies. Algunes són fàcils de trobar però n'hi ha d'altres que no sé ni que són!
La segona part de la "meta gimcana" és un repte: crear un blog, posar-hi les fotos que vagi fent i mantenir-lo. No sé si aconseguiré reunir totes les fotos, però de moment el blog tira endavant!
