La primera entrevista 1

Divendres no vaig sortir de casa en tot el dia perquè no volia quedar-me congelada pel carrer. Al dia següent vaig anar al Reading Terminal Market amb el Josep i vam comprar síndria i mandarines. Trobar síndria en ple mes de gener pot semblar bastant estrany, però menjar mandarines gironines en Philadelphia tampoc ho trobo molt normal:

De tornada cap a casa va començar a nevar i va continuar així durant tota la tarda. Després de dinar vam anar a visitar a la família que buscava una nanny. Els pares eren bastant simpàtics i el nen, que es diu Tommy, era moníssim. La mare estava una mica obsessionada amb que l'agafés en braços perquè deia que pesava molt i volia veure si era capaç d'aixecar-lo. Em van explicar que la seva nanny habitual està a l'hospital i encara no saben ben bé que té. El cas és que el Tommy tindrà un germanet a l'agost i, posats a buscar una nanny nova, els pares prefereixen triar d'entrada una que tingui experiència amb bebès. Em van dir que la propera setmana l'avia del nen s'encarregaria de cuidar-lo i que pot ser jo podria passar algun dia amb ells i si la cosa anava bé potser em cridarien més endavant si necessitaven algú pels caps de setmana o algun vespre. En fi, que va quedar prou clar que com a nanny no els hi feia gaire el pes, i pel que he vist no serà fàcil trobar d'entrada uns pares disposats a que algú sense experiència es faci càrrec del seu fill. Jo prefereixo trobar alguna cosa amb un horari fixe i que m'ocupi més hores al dia, però crec que de moment hauré de començar fent de babbysitter.
Suposo que és normal que els pares busquin gent amb experiència, sobretot si el nen es petit. Tot i així,  una gironina que viu aquí des de fa cinc anys m'ha dit que els americans són molt desconfiats amb el tema dels nens. Em va explicar que una amiga seva té un fill de 10 anys i va convidar a casa als amics del nen. Es veu que els pares dels altres nens li van preguntar a l'amiga de la gironina si casa seva estava assegurada. Que fort!

Després de la visita vam passar la tarda a casa i un cop sopats vam tornar a sortir perquè havíem quedat a un bar amb els catalans. El local no està gaire de lluny de casa però amb la neu tots els trajectes s'allarguen. Vam aprofitar per fer fotos a un carrer que m'agrada molt perquè els veïns han posat llumetes als arbres i les encenen cada nit. És molt bonic i amb la neu encara queda millor!

Quan vam obrir la porta del bar el Josep i jo ens vam mirar i vam posar cara de pànic. A tots els llocs on serveixen alcohol, i especialment a la nit, hi ha algú a l'entrada que et demana alguna mena d'identificació per deixar-te entrar. Jo havia sortit de casa sense DNI, ni passaport, ni res. No portava ni bolso. El Josep li va demanar al porter si jo em podia quedar allà dintre, al costat de la porta, mentre ell anava a casa a buscar el meu DNI, però ens va dir que m'havia d'esperar fora. Amb el fred que feia!
Total, que al final vam tornar els dos cap a casa. Quan vam arribar jo tenia els peus congelats i no em venia gens de gust refer el camí, així que ens vam ficar al llit a mirar la final de Master Chef Junior, que la teníem pendent des de fa dies.