Manayunk & Speakeasy 1

Manayunk és un barri del nord-oest de Philadelphia que està a una mitja hora en cotxe de casa nostra. El Josep me n'havia parlat perquè algun cop havia anat d'excursió en bici fins allà i perquè el carrer principal és bastant animat. De fet és l'únic carrer amb botigues i bars, la resta del barri és tot zona residencial.

Dissabte passat vam decidir anar-hi amb la Sophia i una amiga seva perquè feien el "26th Annual Manayunk Arts Festival".

Primer de tot vam anar a fer brunch a un restaurant italià, el Coach Tomato. El Josep i jo no teníem gana perquè havíem esmorzat tard. Vam dir a les noies que les acompanyaríem però que no menjaríem res. Això va ser fins que el Josep va veure el buffet lliure i va olorar el formatge desfet de les pizzes. Als cinc minuts havia canviat de parer i estava fent viatges cap al buffet. Sort que no tenia gana!

Després del brunch vam recórrer el festival. Vam trigar una horeta ben bona perquè era enorme! Hi havia una mica de tot: joies, pintures, fotografies, roba, objectes de decoració... No vam comprar res però jo vaig acabar amb la bossa plena de menjar perquè hi havia un munt de paradetes que regalaven mostres per promocionar productes: barretes de cereals, iogurts, xiclets, sucs,...Al Josep li devien veure que anava amb la panxa massa plena i li van donar 10 paquets de pastilles per l'acidesa d'estomac.

A la tarda-nit vam quedar amb la Megan i el Jesús, els nostres veïns, per anar a prendre alguna cosa i a sopar. L'objectiu de la nit era anar a algun dels speakeasy de la ciutat perquè el Jesús i jo mai havíem estat a un. 

Speakeasy és el nom que rebien els establiments on es venien i consumien begudes alcohòliques als EUA durant els anys de la Llei seca (de 1920 a 1933, o més enllà en alguns estats), quan la fabricació, el transport i la venda d'alcohol era il·legal. El nom ve de la costum dels propietaris dels locals d'anar dient als clients que parlessin fluixet (speak easy, en anglès).

Pennsylvania és un dels pocs estats en els que encara es poden trobar aquest tipus de locals. Molts d'ells encara conserven l'ambient de l'època en la que es van obrir per primera vegada i continuen estant "amagats". Evidentment tots aquests locals apareixen a qualsevol buscador d'internet i si tens l'adreça són fàcils de trobar, però sovint estan a llocs que passen desapercebuts perquè l'entrada sol ser una porta normal i corrent sense cap tipus de senyal que faci pensar que allà hi ha un bar. 

Abans de sopar vam anar a un dels speakeasy que teníem a la llista: el "1 Tippling Place". El lloc era molt acollidor i els cocktails eren bons però, com era d'esperar, servits en unes copes petitíssimes.

D'allà vam anar a sopar a un japonès, el Terakawa Ramen.

Després vam anar cap al segon speakeasy de la nit, el Hop Sing Laundromat. Aquest local és dels més famosos i ningú de nosaltres hi havia estat abans. El Josep havia intentat anar-hi un cop però no va poder entrar perquè un dels seus amics anava amb sabatilles i es veu que són molt estrictes amb el dress code. Mentre estàvem a la cua vam veure com dos grups marxaven pel mateix motiu. En aquest lloc la gent ha d'anar entrant de mica en mica. Cada 10 minuts més o menys surt un senyor per una porta, demana els ID als següents de la cua, se'ls emporta a dins per comprovar-los i torna a sortir amb el veredicte. Cada cop que fa el gest amb la mà de "podeu passar" la gent respira com dient "buf, ho he aconseguit". Nosaltres vam fer una mitja hora de cua sota la pluja i sense paraigües. Quan ja estàvem a punt d'entrar vaig obrir la cartera per treure el meu ID i...no hi era! Nooooooo! Ja no sé quants cops la gent es queda sense poder entrar a un lloc per culpa meva! El meu ID estava a la cartera del Josep i la cartera del Josep estava a casa. Vaig donar-li al senyor el DNI d'Espanya però no va colar... Aaaaarg! quina ràbia. Estàvem massa lluny de casa com per tornar, així que vam agafar un taxi fins a un altre speakeasy del nostre barri: el Franklin Bar. També vam haver de fer una mica de cua, però no tant com al lloc anterior. Els còctels eren molt originals i al final vam passar una bona estona, tot i que el local no era res de l'altre mon.

Espero haver aprés la lliçó: a Philadelphia mai has de sortir de casa sense ID (i portar un mini paraigües a la bossa, per si de cas, també és aconsellable).