Nit de jocs 0

Divendres el Josep i els seus amics de la uni van organitzar una nit de jocs al lab. De reunions d'aquestes en fan de tant. Primer sopen i després juguen a videojocs fins les tantes de la nit. Jo mai m'havia apuntat perquè no m'agraden els videojocs i menys si he de jugar amb gent que es passa la vida davant d'un ordinador. Però aquest cop vaig anar-hi perquè la primera part de la nit la van dedicar a jocs de taula i a més ja em coneixia el joc que havien triat per passar l'estona.

Vam jugar al Carcassone, que consisteix en fer ciutats, catedrals, camins... i té tantes regles que has de jugar almenys quatre cops per recordar-les totes. És molt divertit però érem tants jugant que es va allargar molt la partida i vam haver de fer parelles perquè no hi havia peces per a tots. Jo vaig jugar amb el Josep i vam quedar empatats en segon lloc. El guanyador va ser l'Alberto, que és el propietari del joc i el que guanya sempre. Encara no sabem com s'ho fa...

La segona part de la nit, la dels videojocs, me la vaig mirar a distància mentre menjava pipes. Estaven tots super emocionats fent anant els comandaments de la videoconsola.

Jo vaig estar molt contenta quan van decidir plegar, sobretot perquè ja estava farta d'anar sentint la musiqueta del joc. ¿Per què a tots els videojocs on surten ninotets movent-se amunt i avall posen de fons aquestes melodies tan repetitives que et taladren el cervell? ¿No es prou estressant el haver de fugir dels que et volen matar, que a més t'han de ficar el "ni-no-niiiii-nooooo" de fons un i altre cop perquè et posis encara més nerviós? Bé, suposo que aquella nit jo era la única persona de la sala que tenia aquesta sensació...