Després del sopar que ens van preparar ja no m'atreveixo a convidar-los a casa nostra perquè van deixar el llistó molt alt. A la Bea li agrada molt cuinar i sempre diu que no suportaria que els seus convidats es quedessin amb gana.
Amb gana? Vam estar menjant des de les 7.30 pm fins les 3.30 pm que vam marxar. El dia d'abans la Bea ja ens va advertir que era millor que l'endemà no dinéssim. I sort que li vam fer cas, perquè si no, no haguéssim arribat a les postres.
Va ser com anar de casament. Fins i tot havien escrit a ordinador el menú perquè sabéssim el que ens esperava abans de començar. I a sobre tot estava boníssim!!
Quan estàvem fent la sobretaula jo vaig continuar picant fruits secs (per gola, no per gana), fins que vaig notar alguna cosa estranya: un dels meus queixals tenia una forma diferent... Vaig obrir la boca perquè el Josep comprovés les meves sospites i em va dir que tenia un forat a la dent. Noooo! Havia perdut un empast, o més aviat me l'havia empassat pensant que era un tros d'anacard.
Per sort no em feia gens de mal però tenia por de que el que em fes mal de veritat fos la butxaca perquè aquí anar al metge és caríssim. El dilluns vaig començar a trucar a dentistes per saber preus i casi m'agafa un cobriment. Mínim $100 i màxim $500, depenent de la mida i la ubicació de la càries. Jo pensava que la meva assegurança no cobria el dentista, però ho vaig comprovar per si de cas i em vaig portar una grata sorpresa: podia gastar fins a $500. Dijous vaig anar on em van dir i vaig sortir contentíssima: el dentista era molt amable, no em van fer gens de mal, el queixal ha quedat com nou i al sortir no vaig haver de pagar res. Ara, fins al Nadal em sembla que només menjaré coses tovetes, perquè en aquest país la meva assegurança només dóna per visitar el dentista un cop a l'any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada