Els espanyols tenim fama de fer tard als llocs però els iranís ens guanyen de lluny. Havíem quedat a les 6 de la tarda. Bé, doncs nosaltres ens vam presentar a les 6.45 i vam ser els primers. El segon va ser l'Alberto, també espanyol, i els iranís van començar a arribar passades les 7.
Cada cop que arribava algú la Sommy li oferia una copa de gelat enorme amb gelatina, sirope i maduixes. Jo vaig decidir esperar a fer les postres després del sopar, perquè això de menjat primer el gelat i després el pollastre no ho veia gaire clar. El problema és que el sopar de debò no va començar fins que no va arribar tothom i els últims iranís es van presentar a les 9.45. A aquella hora jo ja m'estava morint de gana i, és clar, tot em va semblar boníssim.
Vam menjar dos tipus d'amanides: una de cogombre i tomàquet, i una altra a la que tothom anomenava "amanida russa", excepte la Sophia, que és de Rússia, i ens va dir que al seu país a allò li diuen "amanida Olivier".
Els plats principals eren pollastre al forn, estofat de vedella amb api i llima i Tah-deeg, que és una forma de cuinar l'arròs típica de l'Iran. El cuinen fins que l'arròs del fondo del recipient forma una crosta daurada, que seria si fa o no fa com el nostre "socarraet". Quan el serveixen la crosta cruixent queda a la part superior i els grans de la part de sota queden separats i sencers, gens passats. A vegades hi afegeixen safrà, fruits secs o vegetals. El que ens va fer la Sommy portava patates a la part cruixent i era deliciós!!
De postres, a més del gelat, hi havia uns pastissets iranís fets amb cardamom, ametlles i pistatxos, semblants al nostre torró d'Alacant però molt menys dolços.
Els iranis i la puntualitat son la hostia. I despres jo era el que tenia mala reputacio... Cap a les 9 vaig trucar al Ehsan per veure on era i va dir que ja eren de cami, que tardaven 10 minuts... Que al final van ser 45!
ResponElimina