El Josep tenia moltes ganes d'anar a una de les activitats que es feien al centre de la ciutat: la opening night arcade. Bàsicament eren paradetes que oferien als visitants la possibilitat de jugar amb els videojocs o les maquinetes que algú, normalment estudiants, havia inventat.
La paradeta que més èxit tenia era una en la que ficaven a sis o set persones dintre d'un quadrat bastant petit dibuixat en el terra. Cada persona tenia una espècie de lot amb una bombeta que canviava de color i no podia sortir del quadrat. No sé ben bé en que consistia el joc però el resultat era un munt de gent cridant, rient i movent el seu lot amunt i avall. Semblava que s'ho passaven molt bé.
També hi havia jocs més clàssics, com un connecta 4 gegant o una espècie de pinball bastant rudimentari fet de fusta i peces reciclades.
El Josep ja m'havia advertit que segurament jo m'avorriria com una ostra perquè no m'agraden els videojocs i ell tenia ganes de provar-ne uns quants Jo anava preparada per aguantar estoicament al seu costat fins que digués de marxar, però al final no ho vaig passar tan malament perquè em vaig poder entretenir observant els frikies que hi havia per allà, que eren el 90% dels assistents. El 10% restant era gent com jo, que es notava que hi havien anat només per fer d'acompanyants perquè, al igual que jo, miraven al seu voltant com si estiguessin perduts entre tanta maquineta.
Quan ja havíem vist tot el que s'havia de veure, que no era massa, vam agafar el metro per anar a sopar a un lloc indi del que el Josep m'havia parlat molt, el Dana Mandi. A ell li havia portat feia uns mesos un amic seu que és de la Índia i que li havia assegurat que el menjar era molt autèntic. I ho era. Tant el menjar com el restaurant. Bé, més que un restaurant era una botiga que a la part de darrera tenia unes cortines. Si les obries trobaves una saleta amb taules i cadires, una petita cuina al fondo i uns quants indis menjant amb les mans i mirant la tele (per suposat, una peli de Bollywood). Els menús del restaurant eren de colors i estaven escampats a una tauleta al costat de la cuina, em van recordar als cartrons del quinto! Quan triaves el teu "cartró" i els plats que volies, ho havies d'apuntar a un full i donar-li al cuiner. Després et portaven el menjar a taula en una safata de porexpan. I si no t'ho acabaves tu mateix podies agafar un potet de plàstic per posar les sobres i endur-t'ho cap a casa. Molt autentic tot, sí senyor. Al poc d'arribar nosaltres va venir un grup de nois americans i, després de menjar una mica, un d'ells va començar a cridar i va haver de sortir al carrer a respirar aire fred. No devia estar gaire acostumat al picant...
Després del sopar vam recórrer el supermercat investigant el que hi havia. Em vaig sentir una mica com quan anem de vacances a algun país asiàtic. Ens encanta anar d'excursió als mercats i als supermercats perquè tenen coses molt curioses i és súper divertit anar mirant les etiquetes. Vam sortit d'allà amb dues bosses de menjar. La majoria de coses ja sabíem que eren però ens vam aventurar amb algunes altres, com sempre. A mi em van cridar l'atenció les llavors de lotus inflades.
A primera vista semblen crispetes però quan me les vaig ficar a la boca vaig entendre perquè la gent segueix menjat crispetes en comptes de llavors de lotus. Eren insípides i el poc gust que tenien era com a ranci. Em vaig acabar la bossa sencera per no deixar-la i després, per curiositat, vaig buscar a Internet i vaig veure que el que havia comprat no es menja directament sinó que s'acostuma a fregir amb espècies. Massa tard!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada