My first monthiversary 6

El diumenge vam quedar amb unes amigues del Josep per anar a fer el brunch. Vam triar un mal dia perquè estava nevant i a més feia bastant vent. Una d'elles va decidir que es quedava a casa prenent un te i va ser una molt bona opció. Nosaltres vam voltar durant una hora i mitja per la ciutat intentat trobar un lloc on menjar.

El primer restaurant on vam anar estava tancat, però tancat del tot: ja no existia! (I era un dels millors cheesecakes de Philly: el Darling's coffee, el Josep esta molt tris ja que no tenim on celebrar el Pi day). El següent lloc estava tan ple que hi havia unes 15 persones fent cua a la porta per entrar (ja he dit que estava nevant, oi? sembla que s'ho val). Al tercer restaurant (també recomanat) ens van dir que havíem d'esperar 1h15min per poder seure. Però quina bogeria!!! Em vaig adonar que això d'anar a fer brunch els diumenges és molt més comú del que pensava. Al final vam decidir anar a un italià enorme pensant que no trobaríem tanta gent. Vam poder seure, però per poc perquè als 5 minuts ja estaven totes les taules ocupades. Evidentment la primera cosa que vaig fer un cop asseguda va ser traurem les botes perquè, com sempre, tenia els peus congelats. Al final es convertirà en una costum això de menjar descalça als restaurants!
No és estrany que acabéssim a un italià, perquè n'hi ha moltíssims per tota la ciutat. També hi ha molts francesos, xinesos i japonesos, però jo crec que els italians són majoria. Això sí, per molt italià que sigui el restaurant, a la carta no trobaràs a faltar mai les hamburgueses amb patates fregides!

Els americans s'inventen paraules per a tot, però no es trenquen massa el cap per trobar-les. Si al dia en que es compleixen anys d'algun fet li diuen "anniversary", doncs quan es compleixen mesos li diuen "monthiversary", i es queden tan amples. Bé, doncs ahir va ser el "monthiversary" de la meva arribada a Philadelphia. Sí! Ja ha passat un mes! Per celebrar-ho el Josep es va prendre el dia lliure i, aprofitant que no nevava ni plovia, vam sortir a donar una volta al matí. Vam anar a Chinatown a comprar peix perquè és gairebé l'únic lloc on el vénen amb cap i on el pots mirar de prop. Als americans els hi fa fàstic el cap dels peixos i del marisc. De fet la meva veïna diu que les gambes no tenen "cap", sinó "cara", i que no se les podria menjar si li posessin senceres al plat. Doncs no sap el que es perd!
El cas és que a les peixateries normalment només trobes el peix ja filetejat i si està sencer sovint té el cap cobert amb gel per amagar-lo. Així com se suposa que puc saber si és fresc o no? La solució és anar a Chinatown. Allà agafes un bol i unes pinces, t'apropes al peix i el pots agafar, olorar-lo, mirar-lo als ulls i estudiar el color de les brànquies. I si no t'agrada, el tornes a deixar on era i en busques un altre. Quan ja has fet la tria, el fiques al bol, li dones al peixater i ell t'ho neteja i t'ho prepara com vulguis. A més no tinc problemes per fer-me entendre perquè curiosament la majoria de peixaters de Chinatown són sud-americans.

Després de dinar vam passar tota la tarda davant de l'ordinador. Vam acabar amb el cap com un bombo buscant ofertes aquí i allà, però va valdre la pena: ja tenim muntat el viatge d'Spring Break! Al principi teníem varies opcions però vam anar descartant en funció dels preus d'avió i de les temperatures de cada destinació. Només una pista: hauré de ficar el biquini a la maleta!!!!!
Però de moment encara queden dues setmanes per marxar, així que de biquini res de res. Quan m'he llevat estava nevant bastant fort i segons la previsió no pararà fins a la nit!