Eastern State Penitentiary 0

La Eastern State Penitentiary (ESP) és un dels edificis més emblemàtics de Philadelphia. Està considerada com la primera veritable presó del mon, i va estar en funcionament des del 1829 fins al 1971. Un cop construïda es va convertir en l'edifici public més gran i més car que s'havia fet fins aquell moment, i per les seves celes van passar presoners tan coneguts com Al Capone.

Ara l'edifici està obert al públic com a museu i, des de fa 25 anys, cada tardor es transforma en una casa encantada on fan un passatge del terror ("Terror behind the walls", li diuen). La excusa és celebrar Halloween, però hi va tanta gent que cada any obren abans i tanquen més tard. Enguany, a més de durant l'octubre, també s´hi podia anar a finals de setembre i principis de novembre. I l'entrada no és barata, així que es deuen forrar.

El Josep ja hi havia estat l'any passat, però va estar encantat de repetir l'experiència. Vam anar en grup, amb la Megan, el Jesús, la Bea, el Jorge, l'Alberto, l'Ester i uns amics de l'Ester. En total érem onze!

Abans de començar el recorregut t'oferien si volies portar un collaret lluminós. Aquesta és l'opció dels valents, perquè el collaret indica que els que espanten et poden tocar i fins i tot et poden "segrestar" i dur-te a tu sol per camins alternatius, posar-te a la cadira elèctrica,... En fi, molt agradable tot plegat! La Bea i jo teníem clar que no volíem collaret, però tota la resta del grup se'l va posar. Nosaltres dues vam demanar que ens deixessin anar al mig del grup per intentar estalviar-nos algun que altre ensurt, però no va servir de res. Als cinc minuts anàvem ella i jo soles agafades del bracet. A la resta, o els havíem perdut de vista o havíem decidit perdre'ls. Al Jesús casi que era millor tenir-lo lluny perquè semblava que estava més de la banda dels zombis que dels que corríem fugint d'ells. I al Josep no se li va ocórrer res millor que parar-se al mig de la sala més gran a explicar-nos la historia arquitectònica de la presó. Com si jo no tingués res millor a fer en aquell moment que observar la planta de la nau, mentre tothom cridava i corria al meu voltant entre presoners ensagnats i destral en mà.

Allà hi havia més gent que a la guerra, tant espantant com fugint per no ser espantat. El recinte és gegant i trigues més de mitja hora a fer tot el recorregut. Però ho tenen molt ben muntat, tot s'ha de dir. No es fa llarg perquè l'edifici està dividit en zones temàtiques. Hi ha fins i tot un lloc on t'has de posar ulleres 3D, hi ha llums, t'has de tirar per tobogans... Al final vaig patir molt menys del que em pensava. Jo anava preparada per passar-ho molt malament i deixar-me la veu, però que va. Els espais són bastant oberts i hi ha tanta gent que els zombis no donen a l'abast per espantar a tothom com déu mana. Pots veure fàcilment on s'amaguen, així que no hi ha el factor sorpresa de l'ensurt, de que et surti algú pels costats quan menys t'ho esperes, que és el que a mi em posa dels nervis. Ja veurem, potser l'any que ve em demano un collaret jo també!